la tarda després del vespre tempestuós

Dijous a la nit em va enganxar una tempesta impressionant mentre tornava en bici cap a casa. Ens vam dir adéu amb la Laura del màster quan començava a ploure, algunes gotes, grosses, cada vegada més. No anava vestida de pluja, però amb cinc minuts seria a casa. Quina remullada! Intentava padelar més que el vent, cada vegada que passava per un pont travessant un canal, tot d'aigua m'empanyia, mullant-me encara més, cap a una banda. Vaig parar, finalment a mig camí, i em vaig eixoplugar a una botiga italiana, és que no entenia com la pluja (per molt forta que fos, per molt vent que fes, per molts llamps i trons que hi haguéssin...) podia fer tan mal. I és que estava queient pedra. Quan la pedra va tornar a ser aigua, sant tornem-hi, amb les sabates fent xop xop. Tota jo fent xop xop. Vaig aconseguir arribar a casa, treure'm les sabates xopes, els pantalons xops, els mitjons xops, la bufanda xopa, l'impermeable... Encara tinc la roba estesa (sí, seca des de fa unes quantes hores, però encara estesa).

No m'estranya que l'endemà, els ocells estiguéssin com estiguéssin, ahir a la tarda... així de... escandalosos.

I ahir vam acabar la història de Mothers and others. Per fi. Tot plegat ha estat molt estimulant. La lectura, la xerrada amb una colla d'estudiants, la trobada amb l'escriptora i nosaltres (en petit comitè, molt guai) i finalment, ahir, la seva conferència. Estimulant. Aquesta és la paraula.

Com és que no ho fem més sovint, això de llegir llibres interessants, d'anar a conferències, de fer grups de lectura, de discutir, d'aprendre, de llegir, de parlar, de pensar, somniar, preguntar...

Les setmanes són diferents. Cada una. Cada setmana conec a gent nova. Professors, amics d'amics, aquest, aquella... Et va sentir viu, interaccionant amb el món... de fora.

Aquesta setmana amb tot això de Mothers and others no he pogut anar a Kundalini. Us podeu imaginar com vibro, allà? És genial. L'esforç, el dolor, el formigueig, estar allà, la gent que ve cada setmana, aquell home, la noia dels pantalons vermells, la noia que no diu mai res i amb qui m'agradaria parlar, algun dia, el profe, el noi dels taxans, les cares noves. L'energia, com respirem, com ens cansem, les mirades, les veus, la foscor, la blancor...

En Jos em va donar uns pòsters per penjar a l'habitació, de fet són fotos seves impreses a lo grande. Les vaig penjar, però no han aguantat gaire, l'última em va despertar uns quants cops a mitja nit, mentre anava caient ara d'una punta ara d'una altra...

Avui hem fet el segon assaig pel concert del desembre. Que bé! Quin gust tornar a cantar en companyia. Avui erem més colla. Dues guitarres, quatre veus, flauta travessera, dolça, bon ambient, pastes de coco que he comprat al mercat, te de regalèssia, música... M'han demanat que posi lletra a algun tros de la peça. És una composició d'un dels guitarristes i va canviant d'estils i de sonoritat... i en un parell de trossos hi posarem lletra catalana. Ara m'haig d'inspirar!

L'altre dia ens vam trobar amb una de les persones que consideràvem (amb en Jos) importants pel projecte, i la broma va acabar en una tasca per a mi: haig de fer un material per nens de primària superdotats que relacioni l'evolució, el roure i el salze, la biodoversitat i el Ginkgo. Ja ho veieu, el projecte cada vegada és més interessant (anem parlant cada setmana amb gent diferent que em fa adonar que el que estem fent mola i interessa a molta gent), però a més a més surten coses d'afegitó. Això dels nens, els assajos, les lectures i conferències... Ja no faig tantes fotos, serà el mal temps... jeje

I ja he fet una cançó! (us podeu imaginar amb quina lletra, si m'aneu seguint...).

Sopeta de brou... menjo sopes, per sopar, sovint. Mmm I avui he esmorzat ensaïmada de Mallorca!

Bé. Ara feia dies que no us explicava així en general com em va la vida.

Continuo contenta i la mar de feliç.

Espero que vosaltres també estigueu bé.

Una abraçada.